Instagram Story Save

Aquestes setmanes s’ha posat de moda el 2016.
Per mi, el 2016 no és només una moda.
Fa deu anys començava un procés judicial.
Fa un mes vam acabar el rodatge de Madre B. El curt que explica tot allò.

I encara estic intentant posar paraules a tot el que està sent.

Perquè això no és només un curt. I no és només meu. Parla de moltes famílies. I d’un sistema que massa vegades vol classificar allò que ja fa anys que és realitat.

La realitat del Roger, la Sílvia i la Laura. Una realitat que hauria de ser com qualsevol altra família. Però no ho és.

Gràcies a totes les persones que sou part d’aquest viatge.
Per entendre-ho, per respectar-ho i per cuidar-ho.
Va per les famílies que van ser,
per les que som,
i per les que vindran.
Això només acaba de començar.

Amb el suport de @icec.cat @bioeticahub @mecalfestival
____

Estas semanas se ha puesto de moda el 2016. Para mí, el 2016 no es solo una moda. Hace diez años empezaba un proceso judicial y hace un mes terminamos el rodaje de Madre B, el corto que explica todo aquello.

Y todavía estoy intentando poner palabras a todo lo que está siendo. Porque esto no es solo un corto. Y no es solo mío. Habla de muchas familias. Y de un sistema que demasiadas veces quiere clasificar lo que ya hace años que es una realidad.

La realidad de Roger, Sílvia y Laura. Una realidad que debería ser como la de cualquier otra familia. Pero no lo es.

Gracias a todas las personas que formáis parte de este viaje, por entenderlo, por respetarlo y por cuidarlo.

Va por las familias que fueron,
por las que somos,
y por las que vendrán.

Esto solo acaba de empezar.

Fotos de: @miquelroig_ @cristinadeblas @andreesca_

Aquestes setmanes s’ha posat de moda el 2016.
Per mi, el 2016 no és només una moda.
Fa deu anys començava un procés judicial.
Fa un mes vam acabar el rodatge de Madre B. El curt que explica tot allò.

I encara estic intentant posar paraules a tot el que està sent.

Perquè això no és només un curt. I no és només meu. Parla de moltes famílies. I d’un sistema que massa vegades vol classificar allò que ja fa anys que és realitat.

La realitat del Roger, la Sílvia i la Laura. Una realitat que hauria de ser com qualsevol altra família. Però no ho és.

Gràcies a totes les persones que sou part d’aquest viatge.
Per entendre-ho, per respectar-ho i per cuidar-ho.
Va per les famílies que van ser,
per les que som,
i per les que vindran.
Això només acaba de començar.

Amb el suport de @icec.cat @bioeticahub @mecalfestival
____

Estas semanas se ha puesto de moda el 2016. Para mí, el 2016 no es solo una moda. Hace diez años empezaba un proceso judicial y hace un mes terminamos el rodaje de Madre B, el corto que explica todo aquello.

Y todavía estoy intentando poner palabras a todo lo que está siendo. Porque esto no es solo un corto. Y no es solo mío. Habla de muchas familias. Y de un sistema que demasiadas veces quiere clasificar lo que ya hace años que es una realidad.

La realidad de Roger, Sílvia y Laura. Una realidad que debería ser como la de cualquier otra familia. Pero no lo es.

Gracias a todas las personas que formáis parte de este viaje, por entenderlo, por respetarlo y por cuidarlo.

Va por las familias que fueron,
por las que somos,
y por las que vendrán.

Esto solo acaba de empezar.

Fotos de: @miquelroig_ @cristinadeblas @andreesca_

Aquestes setmanes s’ha posat de moda el 2016.
Per mi, el 2016 no és només una moda.
Fa deu anys començava un procés judicial.
Fa un mes vam acabar el rodatge de Madre B. El curt que explica tot allò.

I encara estic intentant posar paraules a tot el que està sent.

Perquè això no és només un curt. I no és només meu. Parla de moltes famílies. I d’un sistema que massa vegades vol classificar allò que ja fa anys que és realitat.

La realitat del Roger, la Sílvia i la Laura. Una realitat que hauria de ser com qualsevol altra família. Però no ho és.

Gràcies a totes les persones que sou part d’aquest viatge.
Per entendre-ho, per respectar-ho i per cuidar-ho.
Va per les famílies que van ser,
per les que som,
i per les que vindran.
Això només acaba de començar.

Amb el suport de @icec.cat @bioeticahub @mecalfestival
____

Estas semanas se ha puesto de moda el 2016. Para mí, el 2016 no es solo una moda. Hace diez años empezaba un proceso judicial y hace un mes terminamos el rodaje de Madre B, el corto que explica todo aquello.

Y todavía estoy intentando poner palabras a todo lo que está siendo. Porque esto no es solo un corto. Y no es solo mío. Habla de muchas familias. Y de un sistema que demasiadas veces quiere clasificar lo que ya hace años que es una realidad.

La realidad de Roger, Sílvia y Laura. Una realidad que debería ser como la de cualquier otra familia. Pero no lo es.

Gracias a todas las personas que formáis parte de este viaje, por entenderlo, por respetarlo y por cuidarlo.

Va por las familias que fueron,
por las que somos,
y por las que vendrán.

Esto solo acaba de empezar.

Fotos de: @miquelroig_ @cristinadeblas @andreesca_

Aquestes setmanes s’ha posat de moda el 2016.
Per mi, el 2016 no és només una moda.
Fa deu anys començava un procés judicial.
Fa un mes vam acabar el rodatge de Madre B. El curt que explica tot allò.

I encara estic intentant posar paraules a tot el que està sent.

Perquè això no és només un curt. I no és només meu. Parla de moltes famílies. I d’un sistema que massa vegades vol classificar allò que ja fa anys que és realitat.

La realitat del Roger, la Sílvia i la Laura. Una realitat que hauria de ser com qualsevol altra família. Però no ho és.

Gràcies a totes les persones que sou part d’aquest viatge.
Per entendre-ho, per respectar-ho i per cuidar-ho.
Va per les famílies que van ser,
per les que som,
i per les que vindran.
Això només acaba de començar.

Amb el suport de @icec.cat @bioeticahub @mecalfestival
____

Estas semanas se ha puesto de moda el 2016. Para mí, el 2016 no es solo una moda. Hace diez años empezaba un proceso judicial y hace un mes terminamos el rodaje de Madre B, el corto que explica todo aquello.

Y todavía estoy intentando poner palabras a todo lo que está siendo. Porque esto no es solo un corto. Y no es solo mío. Habla de muchas familias. Y de un sistema que demasiadas veces quiere clasificar lo que ya hace años que es una realidad.

La realidad de Roger, Sílvia y Laura. Una realidad que debería ser como la de cualquier otra familia. Pero no lo es.

Gracias a todas las personas que formáis parte de este viaje, por entenderlo, por respetarlo y por cuidarlo.

Va por las familias que fueron,
por las que somos,
y por las que vendrán.

Esto solo acaba de empezar.

Fotos de: @miquelroig_ @cristinadeblas @andreesca_

Aquestes setmanes s’ha posat de moda el 2016.
Per mi, el 2016 no és només una moda.
Fa deu anys començava un procés judicial.
Fa un mes vam acabar el rodatge de Madre B. El curt que explica tot allò.

I encara estic intentant posar paraules a tot el que està sent.

Perquè això no és només un curt. I no és només meu. Parla de moltes famílies. I d’un sistema que massa vegades vol classificar allò que ja fa anys que és realitat.

La realitat del Roger, la Sílvia i la Laura. Una realitat que hauria de ser com qualsevol altra família. Però no ho és.

Gràcies a totes les persones que sou part d’aquest viatge.
Per entendre-ho, per respectar-ho i per cuidar-ho.
Va per les famílies que van ser,
per les que som,
i per les que vindran.
Això només acaba de començar.

Amb el suport de @icec.cat @bioeticahub @mecalfestival
____

Estas semanas se ha puesto de moda el 2016. Para mí, el 2016 no es solo una moda. Hace diez años empezaba un proceso judicial y hace un mes terminamos el rodaje de Madre B, el corto que explica todo aquello.

Y todavía estoy intentando poner palabras a todo lo que está siendo. Porque esto no es solo un corto. Y no es solo mío. Habla de muchas familias. Y de un sistema que demasiadas veces quiere clasificar lo que ya hace años que es una realidad.

La realidad de Roger, Sílvia y Laura. Una realidad que debería ser como la de cualquier otra familia. Pero no lo es.

Gracias a todas las personas que formáis parte de este viaje, por entenderlo, por respetarlo y por cuidarlo.

Va por las familias que fueron,
por las que somos,
y por las que vendrán.

Esto solo acaba de empezar.

Fotos de: @miquelroig_ @cristinadeblas @andreesca_

Aquestes setmanes s’ha posat de moda el 2016.
Per mi, el 2016 no és només una moda.
Fa deu anys començava un procés judicial.
Fa un mes vam acabar el rodatge de Madre B. El curt que explica tot allò.

I encara estic intentant posar paraules a tot el que està sent.

Perquè això no és només un curt. I no és només meu. Parla de moltes famílies. I d’un sistema que massa vegades vol classificar allò que ja fa anys que és realitat.

La realitat del Roger, la Sílvia i la Laura. Una realitat que hauria de ser com qualsevol altra família. Però no ho és.

Gràcies a totes les persones que sou part d’aquest viatge.
Per entendre-ho, per respectar-ho i per cuidar-ho.
Va per les famílies que van ser,
per les que som,
i per les que vindran.
Això només acaba de començar.

Amb el suport de @icec.cat @bioeticahub @mecalfestival
____

Estas semanas se ha puesto de moda el 2016. Para mí, el 2016 no es solo una moda. Hace diez años empezaba un proceso judicial y hace un mes terminamos el rodaje de Madre B, el corto que explica todo aquello.

Y todavía estoy intentando poner palabras a todo lo que está siendo. Porque esto no es solo un corto. Y no es solo mío. Habla de muchas familias. Y de un sistema que demasiadas veces quiere clasificar lo que ya hace años que es una realidad.

La realidad de Roger, Sílvia y Laura. Una realidad que debería ser como la de cualquier otra familia. Pero no lo es.

Gracias a todas las personas que formáis parte de este viaje, por entenderlo, por respetarlo y por cuidarlo.

Va por las familias que fueron,
por las que somos,
y por las que vendrán.

Esto solo acaba de empezar.

Fotos de: @miquelroig_ @cristinadeblas @andreesca_

Aquestes setmanes s’ha posat de moda el 2016.
Per mi, el 2016 no és només una moda.
Fa deu anys començava un procés judicial.
Fa un mes vam acabar el rodatge de Madre B. El curt que explica tot allò.

I encara estic intentant posar paraules a tot el que està sent.

Perquè això no és només un curt. I no és només meu. Parla de moltes famílies. I d’un sistema que massa vegades vol classificar allò que ja fa anys que és realitat.

La realitat del Roger, la Sílvia i la Laura. Una realitat que hauria de ser com qualsevol altra família. Però no ho és.

Gràcies a totes les persones que sou part d’aquest viatge.
Per entendre-ho, per respectar-ho i per cuidar-ho.
Va per les famílies que van ser,
per les que som,
i per les que vindran.
Això només acaba de començar.

Amb el suport de @icec.cat @bioeticahub @mecalfestival
____

Estas semanas se ha puesto de moda el 2016. Para mí, el 2016 no es solo una moda. Hace diez años empezaba un proceso judicial y hace un mes terminamos el rodaje de Madre B, el corto que explica todo aquello.

Y todavía estoy intentando poner palabras a todo lo que está siendo. Porque esto no es solo un corto. Y no es solo mío. Habla de muchas familias. Y de un sistema que demasiadas veces quiere clasificar lo que ya hace años que es una realidad.

La realidad de Roger, Sílvia y Laura. Una realidad que debería ser como la de cualquier otra familia. Pero no lo es.

Gracias a todas las personas que formáis parte de este viaje, por entenderlo, por respetarlo y por cuidarlo.

Va por las familias que fueron,
por las que somos,
y por las que vendrán.

Esto solo acaba de empezar.

Fotos de: @miquelroig_ @cristinadeblas @andreesca_

Aquestes setmanes s’ha posat de moda el 2016.
Per mi, el 2016 no és només una moda.
Fa deu anys començava un procés judicial.
Fa un mes vam acabar el rodatge de Madre B. El curt que explica tot allò.

I encara estic intentant posar paraules a tot el que està sent.

Perquè això no és només un curt. I no és només meu. Parla de moltes famílies. I d’un sistema que massa vegades vol classificar allò que ja fa anys que és realitat.

La realitat del Roger, la Sílvia i la Laura. Una realitat que hauria de ser com qualsevol altra família. Però no ho és.

Gràcies a totes les persones que sou part d’aquest viatge.
Per entendre-ho, per respectar-ho i per cuidar-ho.
Va per les famílies que van ser,
per les que som,
i per les que vindran.
Això només acaba de començar.

Amb el suport de @icec.cat @bioeticahub @mecalfestival
____

Estas semanas se ha puesto de moda el 2016. Para mí, el 2016 no es solo una moda. Hace diez años empezaba un proceso judicial y hace un mes terminamos el rodaje de Madre B, el corto que explica todo aquello.

Y todavía estoy intentando poner palabras a todo lo que está siendo. Porque esto no es solo un corto. Y no es solo mío. Habla de muchas familias. Y de un sistema que demasiadas veces quiere clasificar lo que ya hace años que es una realidad.

La realidad de Roger, Sílvia y Laura. Una realidad que debería ser como la de cualquier otra familia. Pero no lo es.

Gracias a todas las personas que formáis parte de este viaje, por entenderlo, por respetarlo y por cuidarlo.

Va por las familias que fueron,
por las que somos,
y por las que vendrán.

Esto solo acaba de empezar.

Fotos de: @miquelroig_ @cristinadeblas @andreesca_

Aquestes setmanes s’ha posat de moda el 2016.
Per mi, el 2016 no és només una moda.
Fa deu anys començava un procés judicial.
Fa un mes vam acabar el rodatge de Madre B. El curt que explica tot allò.

I encara estic intentant posar paraules a tot el que està sent.

Perquè això no és només un curt. I no és només meu. Parla de moltes famílies. I d’un sistema que massa vegades vol classificar allò que ja fa anys que és realitat.

La realitat del Roger, la Sílvia i la Laura. Una realitat que hauria de ser com qualsevol altra família. Però no ho és.

Gràcies a totes les persones que sou part d’aquest viatge.
Per entendre-ho, per respectar-ho i per cuidar-ho.
Va per les famílies que van ser,
per les que som,
i per les que vindran.
Això només acaba de començar.

Amb el suport de @icec.cat @bioeticahub @mecalfestival
____

Estas semanas se ha puesto de moda el 2016. Para mí, el 2016 no es solo una moda. Hace diez años empezaba un proceso judicial y hace un mes terminamos el rodaje de Madre B, el corto que explica todo aquello.

Y todavía estoy intentando poner palabras a todo lo que está siendo. Porque esto no es solo un corto. Y no es solo mío. Habla de muchas familias. Y de un sistema que demasiadas veces quiere clasificar lo que ya hace años que es una realidad.

La realidad de Roger, Sílvia y Laura. Una realidad que debería ser como la de cualquier otra familia. Pero no lo es.

Gracias a todas las personas que formáis parte de este viaje, por entenderlo, por respetarlo y por cuidarlo.

Va por las familias que fueron,
por las que somos,
y por las que vendrán.

Esto solo acaba de empezar.

Fotos de: @miquelroig_ @cristinadeblas @andreesca_

Aquestes setmanes s’ha posat de moda el 2016.
Per mi, el 2016 no és només una moda.
Fa deu anys començava un procés judicial.
Fa un mes vam acabar el rodatge de Madre B. El curt que explica tot allò.

I encara estic intentant posar paraules a tot el que està sent.

Perquè això no és només un curt. I no és només meu. Parla de moltes famílies. I d’un sistema que massa vegades vol classificar allò que ja fa anys que és realitat.

La realitat del Roger, la Sílvia i la Laura. Una realitat que hauria de ser com qualsevol altra família. Però no ho és.

Gràcies a totes les persones que sou part d’aquest viatge.
Per entendre-ho, per respectar-ho i per cuidar-ho.
Va per les famílies que van ser,
per les que som,
i per les que vindran.
Això només acaba de començar.

Amb el suport de @icec.cat @bioeticahub @mecalfestival
____

Estas semanas se ha puesto de moda el 2016. Para mí, el 2016 no es solo una moda. Hace diez años empezaba un proceso judicial y hace un mes terminamos el rodaje de Madre B, el corto que explica todo aquello.

Y todavía estoy intentando poner palabras a todo lo que está siendo. Porque esto no es solo un corto. Y no es solo mío. Habla de muchas familias. Y de un sistema que demasiadas veces quiere clasificar lo que ya hace años que es una realidad.

La realidad de Roger, Sílvia y Laura. Una realidad que debería ser como la de cualquier otra familia. Pero no lo es.

Gracias a todas las personas que formáis parte de este viaje, por entenderlo, por respetarlo y por cuidarlo.

Va por las familias que fueron,
por las que somos,
y por las que vendrán.

Esto solo acaba de empezar.

Fotos de: @miquelroig_ @cristinadeblas @andreesca_

Aquestes setmanes s’ha posat de moda el 2016.
Per mi, el 2016 no és només una moda.
Fa deu anys començava un procés judicial.
Fa un mes vam acabar el rodatge de Madre B. El curt que explica tot allò.

I encara estic intentant posar paraules a tot el que està sent.

Perquè això no és només un curt. I no és només meu. Parla de moltes famílies. I d’un sistema que massa vegades vol classificar allò que ja fa anys que és realitat.

La realitat del Roger, la Sílvia i la Laura. Una realitat que hauria de ser com qualsevol altra família. Però no ho és.

Gràcies a totes les persones que sou part d’aquest viatge.
Per entendre-ho, per respectar-ho i per cuidar-ho.
Va per les famílies que van ser,
per les que som,
i per les que vindran.
Això només acaba de començar.

Amb el suport de @icec.cat @bioeticahub @mecalfestival
____

Estas semanas se ha puesto de moda el 2016. Para mí, el 2016 no es solo una moda. Hace diez años empezaba un proceso judicial y hace un mes terminamos el rodaje de Madre B, el corto que explica todo aquello.

Y todavía estoy intentando poner palabras a todo lo que está siendo. Porque esto no es solo un corto. Y no es solo mío. Habla de muchas familias. Y de un sistema que demasiadas veces quiere clasificar lo que ya hace años que es una realidad.

La realidad de Roger, Sílvia y Laura. Una realidad que debería ser como la de cualquier otra familia. Pero no lo es.

Gracias a todas las personas que formáis parte de este viaje, por entenderlo, por respetarlo y por cuidarlo.

Va por las familias que fueron,
por las que somos,
y por las que vendrán.

Esto solo acaba de empezar.

Fotos de: @miquelroig_ @cristinadeblas @andreesca_

Aquestes setmanes s’ha posat de moda el 2016.
Per mi, el 2016 no és només una moda.
Fa deu anys començava un procés judicial.
Fa un mes vam acabar el rodatge de Madre B. El curt que explica tot allò.

I encara estic intentant posar paraules a tot el que està sent.

Perquè això no és només un curt. I no és només meu. Parla de moltes famílies. I d’un sistema que massa vegades vol classificar allò que ja fa anys que és realitat.

La realitat del Roger, la Sílvia i la Laura. Una realitat que hauria de ser com qualsevol altra família. Però no ho és.

Gràcies a totes les persones que sou part d’aquest viatge.
Per entendre-ho, per respectar-ho i per cuidar-ho.
Va per les famílies que van ser,
per les que som,
i per les que vindran.
Això només acaba de començar.

Amb el suport de @icec.cat @bioeticahub @mecalfestival
____

Estas semanas se ha puesto de moda el 2016. Para mí, el 2016 no es solo una moda. Hace diez años empezaba un proceso judicial y hace un mes terminamos el rodaje de Madre B, el corto que explica todo aquello.

Y todavía estoy intentando poner palabras a todo lo que está siendo. Porque esto no es solo un corto. Y no es solo mío. Habla de muchas familias. Y de un sistema que demasiadas veces quiere clasificar lo que ya hace años que es una realidad.

La realidad de Roger, Sílvia y Laura. Una realidad que debería ser como la de cualquier otra familia. Pero no lo es.

Gracias a todas las personas que formáis parte de este viaje, por entenderlo, por respetarlo y por cuidarlo.

Va por las familias que fueron,
por las que somos,
y por las que vendrán.

Esto solo acaba de empezar.

Fotos de: @miquelroig_ @cristinadeblas @andreesca_

Aquestes setmanes s’ha posat de moda el 2016.
Per mi, el 2016 no és només una moda.
Fa deu anys començava un procés judicial.
Fa un mes vam acabar el rodatge de Madre B. El curt que explica tot allò.

I encara estic intentant posar paraules a tot el que està sent.

Perquè això no és només un curt. I no és només meu. Parla de moltes famílies. I d’un sistema que massa vegades vol classificar allò que ja fa anys que és realitat.

La realitat del Roger, la Sílvia i la Laura. Una realitat que hauria de ser com qualsevol altra família. Però no ho és.

Gràcies a totes les persones que sou part d’aquest viatge.
Per entendre-ho, per respectar-ho i per cuidar-ho.
Va per les famílies que van ser,
per les que som,
i per les que vindran.
Això només acaba de començar.

Amb el suport de @icec.cat @bioeticahub @mecalfestival
____

Estas semanas se ha puesto de moda el 2016. Para mí, el 2016 no es solo una moda. Hace diez años empezaba un proceso judicial y hace un mes terminamos el rodaje de Madre B, el corto que explica todo aquello.

Y todavía estoy intentando poner palabras a todo lo que está siendo. Porque esto no es solo un corto. Y no es solo mío. Habla de muchas familias. Y de un sistema que demasiadas veces quiere clasificar lo que ya hace años que es una realidad.

La realidad de Roger, Sílvia y Laura. Una realidad que debería ser como la de cualquier otra familia. Pero no lo es.

Gracias a todas las personas que formáis parte de este viaje, por entenderlo, por respetarlo y por cuidarlo.

Va por las familias que fueron,
por las que somos,
y por las que vendrán.

Esto solo acaba de empezar.

Fotos de: @miquelroig_ @cristinadeblas @andreesca_

Aquestes setmanes s’ha posat de moda el 2016.
Per mi, el 2016 no és només una moda.
Fa deu anys començava un procés judicial.
Fa un mes vam acabar el rodatge de Madre B. El curt que explica tot allò.

I encara estic intentant posar paraules a tot el que està sent.

Perquè això no és només un curt. I no és només meu. Parla de moltes famílies. I d’un sistema que massa vegades vol classificar allò que ja fa anys que és realitat.

La realitat del Roger, la Sílvia i la Laura. Una realitat que hauria de ser com qualsevol altra família. Però no ho és.

Gràcies a totes les persones que sou part d’aquest viatge.
Per entendre-ho, per respectar-ho i per cuidar-ho.
Va per les famílies que van ser,
per les que som,
i per les que vindran.
Això només acaba de començar.

Amb el suport de @icec.cat @bioeticahub @mecalfestival
____

Estas semanas se ha puesto de moda el 2016. Para mí, el 2016 no es solo una moda. Hace diez años empezaba un proceso judicial y hace un mes terminamos el rodaje de Madre B, el corto que explica todo aquello.

Y todavía estoy intentando poner palabras a todo lo que está siendo. Porque esto no es solo un corto. Y no es solo mío. Habla de muchas familias. Y de un sistema que demasiadas veces quiere clasificar lo que ya hace años que es una realidad.

La realidad de Roger, Sílvia y Laura. Una realidad que debería ser como la de cualquier otra familia. Pero no lo es.

Gracias a todas las personas que formáis parte de este viaje, por entenderlo, por respetarlo y por cuidarlo.

Va por las familias que fueron,
por las que somos,
y por las que vendrán.

Esto solo acaba de empezar.

Fotos de: @miquelroig_ @cristinadeblas @andreesca_

Aquestes setmanes s’ha posat de moda el 2016.
Per mi, el 2016 no és només una moda.
Fa deu anys començava un procés judicial.
Fa un mes vam acabar el rodatge de Madre B. El curt que explica tot allò.

I encara estic intentant posar paraules a tot el que està sent.

Perquè això no és només un curt. I no és només meu. Parla de moltes famílies. I d’un sistema que massa vegades vol classificar allò que ja fa anys que és realitat.

La realitat del Roger, la Sílvia i la Laura. Una realitat que hauria de ser com qualsevol altra família. Però no ho és.

Gràcies a totes les persones que sou part d’aquest viatge.
Per entendre-ho, per respectar-ho i per cuidar-ho.
Va per les famílies que van ser,
per les que som,
i per les que vindran.
Això només acaba de començar.

Amb el suport de @icec.cat @bioeticahub @mecalfestival
____

Estas semanas se ha puesto de moda el 2016. Para mí, el 2016 no es solo una moda. Hace diez años empezaba un proceso judicial y hace un mes terminamos el rodaje de Madre B, el corto que explica todo aquello.

Y todavía estoy intentando poner palabras a todo lo que está siendo. Porque esto no es solo un corto. Y no es solo mío. Habla de muchas familias. Y de un sistema que demasiadas veces quiere clasificar lo que ya hace años que es una realidad.

La realidad de Roger, Sílvia y Laura. Una realidad que debería ser como la de cualquier otra familia. Pero no lo es.

Gracias a todas las personas que formáis parte de este viaje, por entenderlo, por respetarlo y por cuidarlo.

Va por las familias que fueron,
por las que somos,
y por las que vendrán.

Esto solo acaba de empezar.

Fotos de: @miquelroig_ @cristinadeblas @andreesca_

quaaaaaaant de temps, soc el gerard, encantat! la nostàlgia em guanya aquests dies (la pregunta potser seria quan no ho ha fet, tot i que això és otro cantar). penso en aquell nen amb el seu gorro de cuiner en el mateix balcó que ara em veu cada dia al llevar-me. i ara cuino poc! i ja no duc barret, duc ulleres (i depèn del mes: bigoti, daurat o no), i canto conjuntat amb els amics. i trec el paper de les parets que veia de petit. i m’il·lusiono per les coses boniques que tinc i que venen. i penso en què passa amb aquell barret perdut. calla, tinc la solució: prometo cuinar més, esteu convidats, ara us passo ubi. per si les mosques, aneu fent via, que m’he distret amb un miraaaall.

quaaaaaaant de temps, soc el gerard, encantat! la nostàlgia em guanya aquests dies (la pregunta potser seria quan no ho ha fet, tot i que això és otro cantar). penso en aquell nen amb el seu gorro de cuiner en el mateix balcó que ara em veu cada dia al llevar-me. i ara cuino poc! i ja no duc barret, duc ulleres (i depèn del mes: bigoti, daurat o no), i canto conjuntat amb els amics. i trec el paper de les parets que veia de petit. i m’il·lusiono per les coses boniques que tinc i que venen. i penso en què passa amb aquell barret perdut. calla, tinc la solució: prometo cuinar més, esteu convidats, ara us passo ubi. per si les mosques, aneu fent via, que m’he distret amb un miraaaall.

quaaaaaaant de temps, soc el gerard, encantat! la nostàlgia em guanya aquests dies (la pregunta potser seria quan no ho ha fet, tot i que això és otro cantar). penso en aquell nen amb el seu gorro de cuiner en el mateix balcó que ara em veu cada dia al llevar-me. i ara cuino poc! i ja no duc barret, duc ulleres (i depèn del mes: bigoti, daurat o no), i canto conjuntat amb els amics. i trec el paper de les parets que veia de petit. i m’il·lusiono per les coses boniques que tinc i que venen. i penso en què passa amb aquell barret perdut. calla, tinc la solució: prometo cuinar més, esteu convidats, ara us passo ubi. per si les mosques, aneu fent via, que m’he distret amb un miraaaall.

quaaaaaaant de temps, soc el gerard, encantat! la nostàlgia em guanya aquests dies (la pregunta potser seria quan no ho ha fet, tot i que això és otro cantar). penso en aquell nen amb el seu gorro de cuiner en el mateix balcó que ara em veu cada dia al llevar-me. i ara cuino poc! i ja no duc barret, duc ulleres (i depèn del mes: bigoti, daurat o no), i canto conjuntat amb els amics. i trec el paper de les parets que veia de petit. i m’il·lusiono per les coses boniques que tinc i que venen. i penso en què passa amb aquell barret perdut. calla, tinc la solució: prometo cuinar més, esteu convidats, ara us passo ubi. per si les mosques, aneu fent via, que m’he distret amb un miraaaall.

quaaaaaaant de temps, soc el gerard, encantat! la nostàlgia em guanya aquests dies (la pregunta potser seria quan no ho ha fet, tot i que això és otro cantar). penso en aquell nen amb el seu gorro de cuiner en el mateix balcó que ara em veu cada dia al llevar-me. i ara cuino poc! i ja no duc barret, duc ulleres (i depèn del mes: bigoti, daurat o no), i canto conjuntat amb els amics. i trec el paper de les parets que veia de petit. i m’il·lusiono per les coses boniques que tinc i que venen. i penso en què passa amb aquell barret perdut. calla, tinc la solució: prometo cuinar més, esteu convidats, ara us passo ubi. per si les mosques, aneu fent via, que m’he distret amb un miraaaall.

quaaaaaaant de temps, soc el gerard, encantat! la nostàlgia em guanya aquests dies (la pregunta potser seria quan no ho ha fet, tot i que això és otro cantar). penso en aquell nen amb el seu gorro de cuiner en el mateix balcó que ara em veu cada dia al llevar-me. i ara cuino poc! i ja no duc barret, duc ulleres (i depèn del mes: bigoti, daurat o no), i canto conjuntat amb els amics. i trec el paper de les parets que veia de petit. i m’il·lusiono per les coses boniques que tinc i que venen. i penso en què passa amb aquell barret perdut. calla, tinc la solució: prometo cuinar més, esteu convidats, ara us passo ubi. per si les mosques, aneu fent via, que m’he distret amb un miraaaall.

quaaaaaaant de temps, soc el gerard, encantat! la nostàlgia em guanya aquests dies (la pregunta potser seria quan no ho ha fet, tot i que això és otro cantar). penso en aquell nen amb el seu gorro de cuiner en el mateix balcó que ara em veu cada dia al llevar-me. i ara cuino poc! i ja no duc barret, duc ulleres (i depèn del mes: bigoti, daurat o no), i canto conjuntat amb els amics. i trec el paper de les parets que veia de petit. i m’il·lusiono per les coses boniques que tinc i que venen. i penso en què passa amb aquell barret perdut. calla, tinc la solució: prometo cuinar més, esteu convidats, ara us passo ubi. per si les mosques, aneu fent via, que m’he distret amb un miraaaall.

Una coproducció de @debut.films i @loba__loba

(CAT)
Ens fa especial il·lusió rebre aquest premi audiovisual de la Fundació Víctor Grífols i Lucas @bioeticahub pel desenvolupament del curtmetratge Madre B. No només per l’impuls econòmic que suposa pel projecte, sinó per la mateixa naturalesa del guardó.

Tal com diuen les seves bases: “Les obres presentades hauran de tractar sobre algun tema social, sanitari o científic que plantegi un debat ètic associat.”

En el cas del nostre curt, el debat ètic és clar: que és una família? I filant una mica més prim, qui dictamina què és una família? La genètica? La societat? La justícia? O cap de les anteriors?

Pensem que aquest curt, basat en l’experiència real del Gerard @exagerard, dona peu a obrir un interessant debat al voltant d’aquest tema.

(ESP)
Nos hace especial ilusión recibir este premio audiovisual de la Fundació Víctor Grífols i Lucas @bioeticahub para el desarrollo del cortometraje Madre B. No solo por el impulso económico que supone para el proyecto, sino por la propia naturaleza del galardón.

Tal como indican sus bases: "Las obras presentadas deberán tratar sobre algún tema social, sanitario o científico que plantee un debate ético asociado"

En el caso de nuestro corto, el debate ético está claro: ¿qué es una familia? y yendo más allá, ¿quién dictamina qué es una familia? ¿La genética? ¿La sociedad? ¿La justicia? ¿O ninguna de las anteriores?

Creemos que este corto, basado en la experiencia real de Gerard @exagerard, da pie a abrir un interesante debate alrededor de este tema.

ni un dia de sol, sol. l’únic dia de sol vaig comprar unes maduixes i vaig anar a un parc. em vaig integrar tant que uns nois em van convidar a unir-me amb ells. o això o no els vaig entendre, tot pot ser. ah, les fotos no tenen res a veure. però bergen és bonic, les coses com són. i a oslo perseguia la millor posta de sol, sense massa sort al port (aquest rodolí no ha estat buscat). i en fi, ens veiem d’aquí mig anyet, que ja serà nadal. i tal dia farà un any.

ni un dia de sol, sol. l’únic dia de sol vaig comprar unes maduixes i vaig anar a un parc. em vaig integrar tant que uns nois em van convidar a unir-me amb ells. o això o no els vaig entendre, tot pot ser. ah, les fotos no tenen res a veure. però bergen és bonic, les coses com són. i a oslo perseguia la millor posta de sol, sense massa sort al port (aquest rodolí no ha estat buscat). i en fi, ens veiem d’aquí mig anyet, que ja serà nadal. i tal dia farà un any.

ni un dia de sol, sol. l’únic dia de sol vaig comprar unes maduixes i vaig anar a un parc. em vaig integrar tant que uns nois em van convidar a unir-me amb ells. o això o no els vaig entendre, tot pot ser. ah, les fotos no tenen res a veure. però bergen és bonic, les coses com són. i a oslo perseguia la millor posta de sol, sense massa sort al port (aquest rodolí no ha estat buscat). i en fi, ens veiem d’aquí mig anyet, que ja serà nadal. i tal dia farà un any.

no tinc gaire clar què dir. he madurat i soc intens però no sempre imaginatiu, oiga. aquí podria dir veeeeeeerd. però seria més xulo dir ovelleeeeees. i recordar que a sis graus vaig decidir fer una excursió a una muntanya perquè una senyora em va dir que no em podia perdre els llacs. i així ho vaig fer, tu. a l’endemà (en una barqueta) aquesta senyora em va dir que perquè ho havia fet, que feia broma. no entenc l’humor noruec. o potser no en tinc jo. qui sap.

no tinc gaire clar què dir. he madurat i soc intens però no sempre imaginatiu, oiga. aquí podria dir veeeeeeerd. però seria més xulo dir ovelleeeeees. i recordar que a sis graus vaig decidir fer una excursió a una muntanya perquè una senyora em va dir que no em podia perdre els llacs. i així ho vaig fer, tu. a l’endemà (en una barqueta) aquesta senyora em va dir que perquè ho havia fet, que feia broma. no entenc l’humor noruec. o potser no en tinc jo. qui sap.

no tinc gaire clar què dir. he madurat i soc intens però no sempre imaginatiu, oiga. aquí podria dir veeeeeeerd. però seria més xulo dir ovelleeeeees. i recordar que a sis graus vaig decidir fer una excursió a una muntanya perquè una senyora em va dir que no em podia perdre els llacs. i així ho vaig fer, tu. a l’endemà (en una barqueta) aquesta senyora em va dir que perquè ho havia fet, que feia broma. no entenc l’humor noruec. o potser no en tinc jo. qui sap.

si seguís la lògica de les descripcions de fa uns anys, aquí em tocaria dir: aiguaaaaaaaaa. per sort he madurat (crec) i ara faig textos intensos (la maduresa era això, clar). aquest estiu vaig dir-me que em reconciliaria amb el gerard petit que deia que no volia estiu i just aquest dia em va caure una tempesta a sobre en dos moments: en mig d’un fiord on gairebé surto volant i en una muntanya on vaig esperar dues hores la darrera posta de sol. era núvol, però soc optimista, suposo.

si seguís la lògica de les descripcions de fa uns anys, aquí em tocaria dir: aiguaaaaaaaaa. per sort he madurat (crec) i ara faig textos intensos (la maduresa era això, clar). aquest estiu vaig dir-me que em reconciliaria amb el gerard petit que deia que no volia estiu i just aquest dia em va caure una tempesta a sobre en dos moments: en mig d’un fiord on gairebé surto volant i en una muntanya on vaig esperar dues hores la darrera posta de sol. era núvol, però soc optimista, suposo.

si seguís la lògica de les descripcions de fa uns anys, aquí em tocaria dir: aiguaaaaaaaaa. per sort he madurat (crec) i ara faig textos intensos (la maduresa era això, clar). aquest estiu vaig dir-me que em reconciliaria amb el gerard petit que deia que no volia estiu i just aquest dia em va caure una tempesta a sobre en dos moments: en mig d’un fiord on gairebé surto volant i en una muntanya on vaig esperar dues hores la darrera posta de sol. era núvol, però soc optimista, suposo.

coses rares dels mesos d’abril: dir adéu a les meves joguines de petit. ara soc a prop. ja no hi deuen ser. penso que soc una mica com la fira: recuerdo, nostalgia, optimismo y esperanza. però també una mica cap per vall de vegades o no sé, l’urielut ja camina! mirar-se mirall una mica d’ego, tu! ara ja no hi cabells. ai quina mandra, que voldria seure en aquell tamboret també. bueno, va, he tornat un segonet. veurem les coses rares del maig (o no, potser no cal mostrar-ho tot)

coses rares dels mesos d’abril: dir adéu a les meves joguines de petit. ara soc a prop. ja no hi deuen ser. penso que soc una mica com la fira: recuerdo, nostalgia, optimismo y esperanza. però també una mica cap per vall de vegades o no sé, l’urielut ja camina! mirar-se mirall una mica d’ego, tu! ara ja no hi cabells. ai quina mandra, que voldria seure en aquell tamboret també. bueno, va, he tornat un segonet. veurem les coses rares del maig (o no, potser no cal mostrar-ho tot)

coses rares dels mesos d’abril: dir adéu a les meves joguines de petit. ara soc a prop. ja no hi deuen ser. penso que soc una mica com la fira: recuerdo, nostalgia, optimismo y esperanza. però també una mica cap per vall de vegades o no sé, l’urielut ja camina! mirar-se mirall una mica d’ego, tu! ara ja no hi cabells. ai quina mandra, que voldria seure en aquell tamboret també. bueno, va, he tornat un segonet. veurem les coses rares del maig (o no, potser no cal mostrar-ho tot)

coses rares dels mesos d’abril: dir adéu a les meves joguines de petit. ara soc a prop. ja no hi deuen ser. penso que soc una mica com la fira: recuerdo, nostalgia, optimismo y esperanza. però també una mica cap per vall de vegades o no sé, l’urielut ja camina! mirar-se mirall una mica d’ego, tu! ara ja no hi cabells. ai quina mandra, que voldria seure en aquell tamboret també. bueno, va, he tornat un segonet. veurem les coses rares del maig (o no, potser no cal mostrar-ho tot)

coses rares dels mesos d’abril: dir adéu a les meves joguines de petit. ara soc a prop. ja no hi deuen ser. penso que soc una mica com la fira: recuerdo, nostalgia, optimismo y esperanza. però també una mica cap per vall de vegades o no sé, l’urielut ja camina! mirar-se mirall una mica d’ego, tu! ara ja no hi cabells. ai quina mandra, que voldria seure en aquell tamboret també. bueno, va, he tornat un segonet. veurem les coses rares del maig (o no, potser no cal mostrar-ho tot)

coses rares dels mesos d’abril: dir adéu a les meves joguines de petit. ara soc a prop. ja no hi deuen ser. penso que soc una mica com la fira: recuerdo, nostalgia, optimismo y esperanza. però també una mica cap per vall de vegades o no sé, l’urielut ja camina! mirar-se mirall una mica d’ego, tu! ara ja no hi cabells. ai quina mandra, que voldria seure en aquell tamboret també. bueno, va, he tornat un segonet. veurem les coses rares del maig (o no, potser no cal mostrar-ho tot)

era de nit i jo tornava de l’escola (o d’entrenar algun esport fallit), tenia vuit anys i em feia mandra anar a la dutxa. em vaig posar a la meva habitació groga i feia veure que acabava els deures. de cop, la porta es va obrir i la mama cristina va dir que portava una sorpresa. vas sortir corrent passadís avall. jo vaig venir a perseguir-te. no era la primera vegada que ens vèiem, però no esperava que des de llavors ens veuríem tant. i que guanyaria un amic pelut durant gairebé disset anys. recordo molt aquella mirada. cada dia al vespre feies un miau apagat per demanar menjar. eres puntual, massa fins i tot, en això del menjar. recordo com alguns dies et passava una pilota groga i tu me la tornaves corrents fent-te teu aquest passadís que ahir vam fer junts per últim cop. i ara no sé on és el meu amic, i si ja no et puc pentinar al costat de la rentadora cada matí, ni ningú em desperta aviat perquè m’he endarrerit uns minuts, hauré de començar a fer-ho jo i això sí que ho veig complicat. i avui encara t’he dit hola quan he entrat a casa i no hi eres. o potser sí que hi ets: t’estimo leo.

era de nit i jo tornava de l’escola (o d’entrenar algun esport fallit), tenia vuit anys i em feia mandra anar a la dutxa. em vaig posar a la meva habitació groga i feia veure que acabava els deures. de cop, la porta es va obrir i la mama cristina va dir que portava una sorpresa. vas sortir corrent passadís avall. jo vaig venir a perseguir-te. no era la primera vegada que ens vèiem, però no esperava que des de llavors ens veuríem tant. i que guanyaria un amic pelut durant gairebé disset anys. recordo molt aquella mirada. cada dia al vespre feies un miau apagat per demanar menjar. eres puntual, massa fins i tot, en això del menjar. recordo com alguns dies et passava una pilota groga i tu me la tornaves corrents fent-te teu aquest passadís que ahir vam fer junts per últim cop. i ara no sé on és el meu amic, i si ja no et puc pentinar al costat de la rentadora cada matí, ni ningú em desperta aviat perquè m’he endarrerit uns minuts, hauré de començar a fer-ho jo i això sí que ho veig complicat. i avui encara t’he dit hola quan he entrat a casa i no hi eres. o potser sí que hi ets: t’estimo leo.

era de nit i jo tornava de l’escola (o d’entrenar algun esport fallit), tenia vuit anys i em feia mandra anar a la dutxa. em vaig posar a la meva habitació groga i feia veure que acabava els deures. de cop, la porta es va obrir i la mama cristina va dir que portava una sorpresa. vas sortir corrent passadís avall. jo vaig venir a perseguir-te. no era la primera vegada que ens vèiem, però no esperava que des de llavors ens veuríem tant. i que guanyaria un amic pelut durant gairebé disset anys. recordo molt aquella mirada. cada dia al vespre feies un miau apagat per demanar menjar. eres puntual, massa fins i tot, en això del menjar. recordo com alguns dies et passava una pilota groga i tu me la tornaves corrents fent-te teu aquest passadís que ahir vam fer junts per últim cop. i ara no sé on és el meu amic, i si ja no et puc pentinar al costat de la rentadora cada matí, ni ningú em desperta aviat perquè m’he endarrerit uns minuts, hauré de començar a fer-ho jo i això sí que ho veig complicat. i avui encara t’he dit hola quan he entrat a casa i no hi eres. o potser sí que hi ets: t’estimo leo.

era de nit i jo tornava de l’escola (o d’entrenar algun esport fallit), tenia vuit anys i em feia mandra anar a la dutxa. em vaig posar a la meva habitació groga i feia veure que acabava els deures. de cop, la porta es va obrir i la mama cristina va dir que portava una sorpresa. vas sortir corrent passadís avall. jo vaig venir a perseguir-te. no era la primera vegada que ens vèiem, però no esperava que des de llavors ens veuríem tant. i que guanyaria un amic pelut durant gairebé disset anys. recordo molt aquella mirada. cada dia al vespre feies un miau apagat per demanar menjar. eres puntual, massa fins i tot, en això del menjar. recordo com alguns dies et passava una pilota groga i tu me la tornaves corrents fent-te teu aquest passadís que ahir vam fer junts per últim cop. i ara no sé on és el meu amic, i si ja no et puc pentinar al costat de la rentadora cada matí, ni ningú em desperta aviat perquè m’he endarrerit uns minuts, hauré de començar a fer-ho jo i això sí que ho veig complicat. i avui encara t’he dit hola quan he entrat a casa i no hi eres. o potser sí que hi ets: t’estimo leo.

era de nit i jo tornava de l’escola (o d’entrenar algun esport fallit), tenia vuit anys i em feia mandra anar a la dutxa. em vaig posar a la meva habitació groga i feia veure que acabava els deures. de cop, la porta es va obrir i la mama cristina va dir que portava una sorpresa. vas sortir corrent passadís avall. jo vaig venir a perseguir-te. no era la primera vegada que ens vèiem, però no esperava que des de llavors ens veuríem tant. i que guanyaria un amic pelut durant gairebé disset anys. recordo molt aquella mirada. cada dia al vespre feies un miau apagat per demanar menjar. eres puntual, massa fins i tot, en això del menjar. recordo com alguns dies et passava una pilota groga i tu me la tornaves corrents fent-te teu aquest passadís que ahir vam fer junts per últim cop. i ara no sé on és el meu amic, i si ja no et puc pentinar al costat de la rentadora cada matí, ni ningú em desperta aviat perquè m’he endarrerit uns minuts, hauré de començar a fer-ho jo i això sí que ho veig complicat. i avui encara t’he dit hola quan he entrat a casa i no hi eres. o potser sí que hi ets: t’estimo leo.

ai. estic llegint un llibre sobre curiositats de barcelona perquè s’ha de saber ser pixapí també i penso en aquest dia. la clàudia em va dur a veure-la des de dalt. i va ser bonic, tot i que crec que no només per veure la ciutat. crec, eh. i sí, a les alçades feia vent, tant que em va volar el bigoti. i fins aquí la història, suposo. bueno, aquest dia feia anys, és veritat!

ai. estic llegint un llibre sobre curiositats de barcelona perquè s’ha de saber ser pixapí també i penso en aquest dia. la clàudia em va dur a veure-la des de dalt. i va ser bonic, tot i que crec que no només per veure la ciutat. crec, eh. i sí, a les alçades feia vent, tant que em va volar el bigoti. i fins aquí la història, suposo. bueno, aquest dia feia anys, és veritat!

ai. estic llegint un llibre sobre curiositats de barcelona perquè s’ha de saber ser pixapí també i penso en aquest dia. la clàudia em va dur a veure-la des de dalt. i va ser bonic, tot i que crec que no només per veure la ciutat. crec, eh. i sí, a les alçades feia vent, tant que em va volar el bigoti. i fins aquí la història, suposo. bueno, aquest dia feia anys, és veritat!

una posta de sol. el tibidabo. un senyor que no conec. i que saluda a un desconegut. un moviment que costa fer fotos. una cua que va durar més del que pensàvem. un dia bonic. fa temps i poc ja. tot és tan ràpid, tan aquí i ara. correu, correu, correeeeeeeu!!!!!

una posta de sol. el tibidabo. un senyor que no conec. i que saluda a un desconegut. un moviment que costa fer fotos. una cua que va durar més del que pensàvem. un dia bonic. fa temps i poc ja. tot és tan ràpid, tan aquí i ara. correu, correu, correeeeeeeu!!!!!

una posta de sol. el tibidabo. un senyor que no conec. i que saluda a un desconegut. un moviment que costa fer fotos. una cua que va durar més del que pensàvem. un dia bonic. fa temps i poc ja. tot és tan ràpid, tan aquí i ara. correu, correu, correeeeeeeu!!!!!

la llum. l’últim dia de l’any. i algun dia que no recordo exactament i que no puc ubicar. a veure, potser no vull. o no cal. sovint les meves fotos miren molt al cel, diria que veient el carret massa i tot. els primers mesos de l’any sempre dic que reneixo i ja som quasi al març. i ja va passant l’any. i hi ha coses boniques. coses que vindran. i coses que no vindran però serviran. (ja no diré més que he tornat quan pengi algo, no cal dir-ho sempre tampoc). revelades a @carmencitabarcelona

la llum. l’últim dia de l’any. i algun dia que no recordo exactament i que no puc ubicar. a veure, potser no vull. o no cal. sovint les meves fotos miren molt al cel, diria que veient el carret massa i tot. els primers mesos de l’any sempre dic que reneixo i ja som quasi al març. i ja va passant l’any. i hi ha coses boniques. coses que vindran. i coses que no vindran però serviran. (ja no diré més que he tornat quan pengi algo, no cal dir-ho sempre tampoc). revelades a @carmencitabarcelona

la llum. l’últim dia de l’any. i algun dia que no recordo exactament i que no puc ubicar. a veure, potser no vull. o no cal. sovint les meves fotos miren molt al cel, diria que veient el carret massa i tot. els primers mesos de l’any sempre dic que reneixo i ja som quasi al març. i ja va passant l’any. i hi ha coses boniques. coses que vindran. i coses que no vindran però serviran. (ja no diré més que he tornat quan pengi algo, no cal dir-ho sempre tampoc). revelades a @carmencitabarcelona

amb la tornada d’un refredat comú a sobre, faig mirada enrere i torno a instagram. (sempre començo dient que torno) primeres dues fotos on podem observar els meus moods habituals: fer ganyotes i consultar alguna info sobre trens. amb la clàudia vam fer un viatget aquest estiu pel nord en un trenet súper lent i que parava a cada poblet i aquest és una mica el resum molt resum i algunes conclusions: important no dur més de dues totes a sobre, les platges quan més lluny millor, perquè així pots fer postureig ben tranquil, recordeu sempre gravar quan algú corre per una platja solitària,deixeu les vostres motxilles a prop vostre però no baixeu 700 esglaons amb elles (dada important si es vol mantenir esquena). hauria de dir també que no intenteu ser més alt que un gos de flors. ah! i no cal que visiteu ferrol (la foto a destacar és la del carro) però això va a gustos oiga. va, fins la propera vegada que torni!

amb la tornada d’un refredat comú a sobre, faig mirada enrere i torno a instagram. (sempre començo dient que torno) primeres dues fotos on podem observar els meus moods habituals: fer ganyotes i consultar alguna info sobre trens. amb la clàudia vam fer un viatget aquest estiu pel nord en un trenet súper lent i que parava a cada poblet i aquest és una mica el resum molt resum i algunes conclusions: important no dur més de dues totes a sobre, les platges quan més lluny millor, perquè així pots fer postureig ben tranquil, recordeu sempre gravar quan algú corre per una platja solitària,deixeu les vostres motxilles a prop vostre però no baixeu 700 esglaons amb elles (dada important si es vol mantenir esquena). hauria de dir també que no intenteu ser més alt que un gos de flors. ah! i no cal que visiteu ferrol (la foto a destacar és la del carro) però això va a gustos oiga. va, fins la propera vegada que torni!

amb la tornada d’un refredat comú a sobre, faig mirada enrere i torno a instagram. (sempre començo dient que torno) primeres dues fotos on podem observar els meus moods habituals: fer ganyotes i consultar alguna info sobre trens. amb la clàudia vam fer un viatget aquest estiu pel nord en un trenet súper lent i que parava a cada poblet i aquest és una mica el resum molt resum i algunes conclusions: important no dur més de dues totes a sobre, les platges quan més lluny millor, perquè així pots fer postureig ben tranquil, recordeu sempre gravar quan algú corre per una platja solitària,deixeu les vostres motxilles a prop vostre però no baixeu 700 esglaons amb elles (dada important si es vol mantenir esquena). hauria de dir també que no intenteu ser més alt que un gos de flors. ah! i no cal que visiteu ferrol (la foto a destacar és la del carro) però això va a gustos oiga. va, fins la propera vegada que torni!

amb la tornada d’un refredat comú a sobre, faig mirada enrere i torno a instagram. (sempre començo dient que torno) primeres dues fotos on podem observar els meus moods habituals: fer ganyotes i consultar alguna info sobre trens. amb la clàudia vam fer un viatget aquest estiu pel nord en un trenet súper lent i que parava a cada poblet i aquest és una mica el resum molt resum i algunes conclusions: important no dur més de dues totes a sobre, les platges quan més lluny millor, perquè així pots fer postureig ben tranquil, recordeu sempre gravar quan algú corre per una platja solitària,deixeu les vostres motxilles a prop vostre però no baixeu 700 esglaons amb elles (dada important si es vol mantenir esquena). hauria de dir també que no intenteu ser més alt que un gos de flors. ah! i no cal que visiteu ferrol (la foto a destacar és la del carro) però això va a gustos oiga. va, fins la propera vegada que torni!

amb la tornada d’un refredat comú a sobre, faig mirada enrere i torno a instagram. (sempre començo dient que torno) primeres dues fotos on podem observar els meus moods habituals: fer ganyotes i consultar alguna info sobre trens. amb la clàudia vam fer un viatget aquest estiu pel nord en un trenet súper lent i que parava a cada poblet i aquest és una mica el resum molt resum i algunes conclusions: important no dur més de dues totes a sobre, les platges quan més lluny millor, perquè així pots fer postureig ben tranquil, recordeu sempre gravar quan algú corre per una platja solitària,deixeu les vostres motxilles a prop vostre però no baixeu 700 esglaons amb elles (dada important si es vol mantenir esquena). hauria de dir també que no intenteu ser més alt que un gos de flors. ah! i no cal que visiteu ferrol (la foto a destacar és la del carro) però això va a gustos oiga. va, fins la propera vegada que torni!

amb la tornada d’un refredat comú a sobre, faig mirada enrere i torno a instagram. (sempre començo dient que torno) primeres dues fotos on podem observar els meus moods habituals: fer ganyotes i consultar alguna info sobre trens. amb la clàudia vam fer un viatget aquest estiu pel nord en un trenet súper lent i que parava a cada poblet i aquest és una mica el resum molt resum i algunes conclusions: important no dur més de dues totes a sobre, les platges quan més lluny millor, perquè així pots fer postureig ben tranquil, recordeu sempre gravar quan algú corre per una platja solitària,deixeu les vostres motxilles a prop vostre però no baixeu 700 esglaons amb elles (dada important si es vol mantenir esquena). hauria de dir també que no intenteu ser més alt que un gos de flors. ah! i no cal que visiteu ferrol (la foto a destacar és la del carro) però això va a gustos oiga. va, fins la propera vegada que torni!

amb la tornada d’un refredat comú a sobre, faig mirada enrere i torno a instagram. (sempre començo dient que torno) primeres dues fotos on podem observar els meus moods habituals: fer ganyotes i consultar alguna info sobre trens. amb la clàudia vam fer un viatget aquest estiu pel nord en un trenet súper lent i que parava a cada poblet i aquest és una mica el resum molt resum i algunes conclusions: important no dur més de dues totes a sobre, les platges quan més lluny millor, perquè així pots fer postureig ben tranquil, recordeu sempre gravar quan algú corre per una platja solitària,deixeu les vostres motxilles a prop vostre però no baixeu 700 esglaons amb elles (dada important si es vol mantenir esquena). hauria de dir també que no intenteu ser més alt que un gos de flors. ah! i no cal que visiteu ferrol (la foto a destacar és la del carro) però això va a gustos oiga. va, fins la propera vegada que torni!

amb la tornada d’un refredat comú a sobre, faig mirada enrere i torno a instagram. (sempre començo dient que torno) primeres dues fotos on podem observar els meus moods habituals: fer ganyotes i consultar alguna info sobre trens. amb la clàudia vam fer un viatget aquest estiu pel nord en un trenet súper lent i que parava a cada poblet i aquest és una mica el resum molt resum i algunes conclusions: important no dur més de dues totes a sobre, les platges quan més lluny millor, perquè així pots fer postureig ben tranquil, recordeu sempre gravar quan algú corre per una platja solitària,deixeu les vostres motxilles a prop vostre però no baixeu 700 esglaons amb elles (dada important si es vol mantenir esquena). hauria de dir també que no intenteu ser més alt que un gos de flors. ah! i no cal que visiteu ferrol (la foto a destacar és la del carro) però això va a gustos oiga. va, fins la propera vegada que torni!

amb la tornada d’un refredat comú a sobre, faig mirada enrere i torno a instagram. (sempre començo dient que torno) primeres dues fotos on podem observar els meus moods habituals: fer ganyotes i consultar alguna info sobre trens. amb la clàudia vam fer un viatget aquest estiu pel nord en un trenet súper lent i que parava a cada poblet i aquest és una mica el resum molt resum i algunes conclusions: important no dur més de dues totes a sobre, les platges quan més lluny millor, perquè així pots fer postureig ben tranquil, recordeu sempre gravar quan algú corre per una platja solitària,deixeu les vostres motxilles a prop vostre però no baixeu 700 esglaons amb elles (dada important si es vol mantenir esquena). hauria de dir també que no intenteu ser més alt que un gos de flors. ah! i no cal que visiteu ferrol (la foto a destacar és la del carro) però això va a gustos oiga. va, fins la propera vegada que torni!

amb la tornada d’un refredat comú a sobre, faig mirada enrere i torno a instagram. (sempre començo dient que torno) primeres dues fotos on podem observar els meus moods habituals: fer ganyotes i consultar alguna info sobre trens. amb la clàudia vam fer un viatget aquest estiu pel nord en un trenet súper lent i que parava a cada poblet i aquest és una mica el resum molt resum i algunes conclusions: important no dur més de dues totes a sobre, les platges quan més lluny millor, perquè així pots fer postureig ben tranquil, recordeu sempre gravar quan algú corre per una platja solitària,deixeu les vostres motxilles a prop vostre però no baixeu 700 esglaons amb elles (dada important si es vol mantenir esquena). hauria de dir també que no intenteu ser més alt que un gos de flors. ah! i no cal que visiteu ferrol (la foto a destacar és la del carro) però això va a gustos oiga. va, fins la propera vegada que torni!